Deixo l'estepa
fatigat i atordit,
posada d'ansietat.
No hi ha altres mons
però si que hi ha altres ulls,
aigües tranquil·les
calats en fondejar.
 
Mar antiga, mare salvatgia,
d'abraç incert
que bressa el olivar.
Muges ma ànima confusa i trista;
ulls de color blau on no vol naufragar.
 
T'he trobat tant a faltar
pàtria petita i fugaç:
que a l'arribar del nord cruel huracà
en teu port no s'apagui la llar.
 
Mar antiga, mare salvatgia,
en les teves ribes de genolls jo resaré.
Terra absurda que em feu absurd,
nostàlgia d'un futur blau en el qual ancorar.
 
Trist i cansat,
jo manco als vells amics
el vino i el cantar:
mentre quedi una olivera al olivar
i una vela llatina en el mar.
 
Déus antics
oblidats
mantingueu-nos
liures de tot mal.
 
Mar antic,
déu salvatge
de l'alzina
i del gris olivar.