«La recerca de la felicitat és la lluita contra el mal humor» Quimi Portet

El músic vigatà completa el seu univers particular, corregit i augmentat, en el seu sisè disc en solitari, 'Matem els dimarts i els divendres'

Pujar a Vic un dijous al matí és un viatge de plaer, que obliga al relaxament per la lentitud del tren. Quimi Portet, autoanomenat astre intercomarcal, ens rep a casa seva, un casalot que havia estat l'Orfeó Vigatà però també seu de la CNT i de la Falange. Primera entrevista de Matem els dimarts i els divendres, el seu sisè àlbum en solitari.

Com s'entén que vostè passi per ser un amant de la broma i la primera paraula del primer single, Hostessa, sigui "tristesa"?

Perquè crec que la recerca de la felicitat és una lluita contra el mal humor. El mal humor és com una força de la gravetat moral que existeix en la vida social. I en el meu cas, molta de la manera de funcionar, quan escric lletres, quan faig propaganda, quan estic al meu bloc, és lluitar contra això.

És una eina de crítica social perquè vostè parla d'un món grapejat, d'un desconcert general... També és una eina d'escapisme?

Hi ha un punt de necessitat d'escapar-se, sí. És impossible que jo pugui desgrapejar el món, perquè està molt grapejat, moltíssim, per més ecologistes que hi hagi. Hi ha un moment que només queda escapar-se i buscar el teu petit reducte de civilització. I, atenció, el meu reducte no necessàriament ha de ser entès per ningú. Tenim dret a aquest espai d'ironia pròpia, únic i una mica críptic.

És inconformista, antisistema...?

No m'he analitzat tant, però tinc la sort de viure en una torre de vori mental que m'he construït. Sóc un experiment sociològic que faig jo mateix. Visc en un món on em filtro la informació i em manipulo per ser més feliç.

A Matem els dimarts i els divendres es veu potser més que mai una versió corregida i augmentada d'aquest univers particular. Què vol explicar exactament?

Vull passar-m'ho bé. Això pot sonar frívol però també un projecte intel·lectual en un món tan grapejat. Passar-s'ho bé comença a tenir connotacions heroiques.

Hi ha lletres que beuen de les anècdotes de Francesc Pujols: "d'homes així ja no se'n fan", "faré la volta al món sense convidar"...

Ell és al primer terç del segle XX de la cultura catalana el que Jimmy Hendrix és als hippies: va fer poques coses però la seva icona és molt important. Pujols és la imatge que fa pensar que fins a l'any 36 hi havia la possibilitat que Catalunya fos un país normal.

El títol del disc s'ha d'explicar.

Molt senzill. Entro en una carnisseria amb l'Antonio Fidel a comprar una botifarra. Era dilluns i la carnissera em diu: "Ho sento, Quimi, matem els dimarts i els divendres". Ens mirem l'Antonio i jo i diem: "Ja tenim títol per al nou disc". M'encanta: té un punt terrorífic però alhora esbojarrat.

Hi ha a Matem... el retorn a sonoritats d'Acadèmia dels somnis o de Cançoner electromagnètic

He volgut que sonés bé, consistent, però el disc està poc tractat electrònicament i fins i tot hi hem deixat errades o alguna rialla.

¿Se sent més a prop dels riscos musicals de Los Burros que d'El Último de la Fila?

Ni de l'un ni de l'altre. M'ho he passat molt bé muntant grups, però ha arribat un moment que em ve de gust treballar sol.

Se l'emparenta amb una generació de músics com Sisa, Pau Riba... Però vostè ha estat un temps fora d'aquest ambient. Se'n penedeix?

No, perquè sempre m'he dedicat a la música. M'hi he sentit lligat sempre, amb aquesta gent, que són un xic més grans. He fet altres coses però no vol dir que fos diferent. Estic en una generació on no hi ha ningú i que em fa entendre gent jove com l'Albert Pla. Sóc d'una generació difícil. Però s'ha pogut guanyar la vida. I tant! Però hi ha molta altra gent que se l'ha guanyada. Guanyar-se la vida amb la música té a veure més amb la sort que amb el talent.

És difícil ser músic a Catalunya?

És factible, però cal tenir en compte tres obvietats: som una cultura petita, amb una llengua minoritària i minoritzada i hi ha més gent que parla castellà o anglès que català. Però hem de tenir dret a una vida mínimament digna en català.

Ara que fa referència a la llengua i que molta altra gent l'ha conegut a Caçadors de paraules. Li preocupa el futur del català?

No em sento preocupat per res que no sigui el meu futur com a bípede. Estic orgullós de pertànyer a la cultura que pertanyo però no tinc la pulsió patriòtica. I això és molt català: som un grup d'individualistes articulats al voltant d'un problema.

Comença la gira aviat. Li ha acabat agafant el gustet als concerts?

Definitivament. Quan es va acabar El Último, vaig decidir que estaria uns anys sense fer concerts i vaig fer dos discos sense gira. Ara he fet un reciclatge: he tornat als escenaris petits i he interactuat molt amb el públic. Em vénen ganes de plorar a cada concert de tan bé que ho passem. Ens ho passem de collons, i això no es pot fingir ni dissimular.