«Ara sóc feliç a casa menjant galetes amb ColaCao i gravant discos amb els meus amics»

Quimi Portet és d'aquestes persones amb les que ben aviat estableixes una complicitat especial. Ens rep en el seu estudi d'Avinyonet, i, en pocs minuts ens sentim com a casa. Se'l veu relaxat, feliç, i amb el pas de la tarda que compartim amb ell, es va deixant anar i acaba parlant sense complexos. Amic dels seus amics, en aquest moment de la seva vida signifiquen un pilar elemental de la seva estabilitat. Per damunt de tot veiem un home feliç amb el que fa, un home que no canvia amb els anys, continua tenint aquest humor àcid tan típicament empordanès, aquest humor de vegades radical que el fa relativitzar les coses i mantenir una distància prudencial amb els problemes. Quimi ha trobat en el seu treball de productor la serenitat de l'home que fa el que li agrada. Ens assegura que no es penedeix de res del fet i parla orgullós de la seva etapa en El último de la fila. És un home al que li agrada el que fa i gaudeix cada moment de la seva vida com si fos un regal. La tarda se'ns ha fet curta.

P: Fa molts anys, vas dir que la ràdio era "l'enemic a casa, la banda sonora d'un món sòrdid i cutre". Suposem que aquesta opinió sobre aquest mitjà de comunicació haurà canviat amb els anys. I enllaçant amb això, volem preguntar-te sobre la teva participació en un programa de ràdio a "Osona Ràdio", que es deia "Mans enlaire", recordes aquella experiència?

Q.P: Quan vaig dir que la ràdio era l'enemic a casa, em referia als anys 60 i 70, perquè quan creixia, jo tinc 46 anys, és a dir fa molts anys, la ràdio era un disbarat en aquest país, amb contades excepcions amb programes molt divertits, com "l'Escamilla" i coses així, però en general tot era Ràdio Nacional d'Espanya, no amb el part de guerra perquè feia anys que s'havia acabat, però, amb la informació del règim. Llavors la ràdio era molt poc divertida, després Ràdio Joventut va començar amb Pallardó a fer programes més "pacífics", enfocats per a peluts i peludes, però en general aquella ràdio no tenia gens que veure amb el que ha estat després. Sobre la meva participació en la ràdio, va ser en els anys 80, en un programa "d'Osona Ràdio", en un programa que es deia "Mans enlaire", aquesta emissora ja no existeix per cert, i res, aquest programa era una "anada d'olla total", o sigui que no crec que ens escoltés ningú mai, però això sí, ens ho passàvem molt bé.

P: Per què tens aquesta admiració tan gran per Sisa? Que és el que més et crida l'atenció d'ell?

Q.P: Be, m'agrada sobre tot el seu físic, molt atractiu, (riures de Quimi i nostres). No, m'agrada sobre tot la seva música, quan jo era molt jove doncs m'agradava molta música, però del país m'agradava la seva música i les seves lletres concretament. Actualment també m'agrada la seva música, el trobo un personatge únic, peculiar i amb un talent fora de sèrie.

P: Adrià Puntí ha dit de tu que hi ha un abans i un després d'haver-te conegut, i que ets una persona amb un alt nivell intel·lectual. Com valoraries la teva col·laboració amb Adrià?

Q.P: Amb l'Adrià ha estat un plaer treballar, perquè a mi m'agrada molt la seva música, ell, les lletres que fa, i hem produït tres discos aquí a l'estudi, i valorar-ho, jo el valoro des d'un punt de vista emocional; ha estat divertidíssim, amb Adrià han estat etapes molt curtes i molt intenses, ma i hem estat tres mesos gravant els discos, sinó que han estat dos mesos normalment, molt ràpid, amb un grup de gent que som molt amics, equips molt reduïts de gent, Antonio Fidel i Juan Carlos García, i bé, han estat tres experiències divertidíssimes primer, i molt enriquidores des del punt de vista d'afeccionat a la música. A més, com no saps que faràs cada dia, doncs t'aixeques, et poses colònia, t'afaites i baixes a l'estudi a veure quina passa... I especialment del darre disc d'Adrià, "Maria", doncs m'assec molt orgullós, no per mi sinó per tota la gent que el vam fer possible, i especialment per l'Adrià.

P: Si et sembla, podem començar a parlar de la teva música, i de les teves lletres més concretament. T'atreviries a dir que les teves lletres amaguen un cert surrealisme?

Q.P: Jo penso que sí, encara que depèn del que s'entengui per surrealisme, però potser hi ha un sentit de l'humor i una tendència a l'absurd. El que passa és que de vegades tots som el que hem mamat, jo en la meva joventut em feia molta gràcia i era molt entusiasta de l'absurd i aquestes coses. I encara que no tot, perquè també hi ha algunes coses que s'entenen de tant en tant, però vaja, hi ha coses que tenen doble sentit i coses que no tenen cap sentit en les meves lletres. Una mica fruit de les meves influències quan creixia, del pinso que vaig menjar quan era jove.

P: Analitzant els teus discos, es nota que t'agrada utilitzar elements electrònics, loops, samplers, etc. Què intentes buscar amb això, la contemporaneïtat en la teva música o és que et diverteix usar aquests elements?

Q.P: Els vaig començar a utilitzar perquè així no havia de venir ningú. Així podia fer-los jo, sobre tot en "El Cançoner electromagnètic", que era un disc que tenia ganes de fer-ho sol, no volia que vingués ningú, i el vaig fer així. M'ho passo molt bé, és molt divertit. Tinc tendència a això, però també me'l pas molt bé en l'altre extrem, és a dir, m'agraden molt les guitarres purament acústiques... o sigui que tampoc tinc una obsessió per anar en una direcció en concret. Quan començo a fer un disc el faig, i quan l'he acabat puc avaluar si m'ha sortit electrònic o no, però no tinc una tendència especial per un d'aquests dos camins especialment.

P: "Cançoner electromagnètic" va ser un disc que va ser molt bé rebut per la crítica. Dels dos últims discos que has llançat al mercat, de quin et sents més orgullós, del "Cançoner electromàgnetic" o del darrer, "Acadèmia dels somnis"?

Q.P: A mi meu m'agrada més el "Cançoner electromàgnetic", sincerament. No és que no m'agradi el "Acadèmia dels somnis", o sigui, a la vida vas fent discs i tots ells tenen la seva petita història, el seu petit cor, i als quals vols moltíssim. Però també et pot sortir un fill més maco, més ros, més alt, o una nena més simpàtic a, o un nen més antipàtic. Potser el "Cançoner electromàgnetic" és un disc que ha caigut simpàtic sempre, i encara l'escolto i em fa gràcia, amb tota la modèstia del món, però que em fa gràcia. En canvi el "Acadèmia dels somnis" m'agrada, però potser en aquest em sentia culpable perquè en "El Cançoner" havia estat jo sol, totalment sol, i a "L'Acadèmia dels somnis" vaig voler fer tot el contrari, i és una mica hippie, una mica... Visca la Pepa!!... i em sembla que el disc en certa mesura s'ha ressentit d'això, pot ser que per a alguns sigui més bo, pot ser que hagi gent a la qual li agradi més "L'Acadèmia dels somnis", que el trobin més interessant, però al meu per vanitat m'agrada més el qual he fet jo sol, crec que hi ha una mica menys de consistència, entre una cançó i altra. Crec que hi ha alguna cançó molt bonica, com, "Em trenques el cor", que a mi em sembla que és bonica, objectivament parlant, i hi ha altres que són boniques, però potser el "Cançoner electromagnètic" té una gràcia, que és que l'escoltes de principi fins el final i té una espècie d'unitat especial, cosa que "Acadèmia dels somnis" és més un compendi de cançons.

P: També en les teves lletres trobem un cert compromís social, quan per exemple parles de: "el feixista que es creu demòcrata i repeteix que és tolerant". Com valora Quimi Portet l'actual situació político-social a nivell mundial. Creus que estem deixant un món pitjor als nostres fills del que els nostres pares ens van deixar a nosaltres?

Q.P: Jo crec que la història de la Humanitat ha estat sempre cíclica. Hi ha hagut èpoques d'optimisme com en el Renaixement, i etapes de baixó com a l'Edat mitjana, i crec que ara estem en una època de baixó. Però tard o d'hora vindrà un "subidón". Però és incontestable que estem en un baixó total, només cal veure la cara de dolents que fan els bons i la cara de bons que fan els dolents.

P: Ara que tens molt més temps per a fer produccions, és un treball que t'omple com a músic?... t'omple el fet de produir discos i ajudar a altres grups més fins i tot que estar damunt d'un escenari?

Q.P: L'escenari no m'agrada en absolut, o sigui pujar a un escenari no em fa cap il·lusió i no tinc ganes. En l'època de "El último" m'agradava molt, però després no. Vaig fer una gira, m'ho vaig passar bomba, i quan pujava a l'escenari estava més content que unes pasques, però no tinc això que diuen tots els artistes que es deuen al seu públic i aquestes coses, al meu no em passa, jo sóc més feliç a casa menjant galetes amb "Cola-cao" i gravant un disc amb els meus amics, però no tinc aquestes urgències envers el públic. De totes maneres m'ho passo bé produint, perquè produeixo a persones que m'encanten, el seu treball m'encanta, i m'ho passo bé de tant en tant fent un disc. També m'ho passo molt bé fent una cosa que abans no feia mai i que és no treballar, o sigui que no enganyo a ningú si dic que molts dies no treballo. Encenc els elements de l'estudi perquè els meus familiars es creuen que tot va bé, i vinc aquí, i en aquest sofà faig unes migdiades impressionants. I algun dia vaig a fer un volt amb moto, vaig fins a tres dies seguits. O sigui que faig una cosa que, a diferència d'abans, quan estava a "El último de la fila", que és que no treballo sempre, treballo de vegades. I relativament poc, sincerament.

P: Ara que has comentat que t'agrada molt la moto, quan eres més jove feies motocros, veig que encara t'agrada un munt la moto...

Q.P: Sí, m'agrada la moto però ara m'agrada la moto sense el cros, és a dir per a pares de família. De manera simpàtica, relaxada, amb una conducció assenyada i sense presses, amb tranquil·litat. M'agrada la sensació de llibertat i el plaer que et dóna el fet d'anar amb moto, cosa que et fa semblar que ets una bestiola d'un altre món, una mica marcià, m'agrada, sí.

P: La tranquil·litat actual i el fet de dedicar-te més pausadament a la música, t'ha fet progressar com artista?, És a dir , és un pas que has fet de cara a la teva satisfacció personal, suposo que si, no?

Q.P: Home la satisfacció personal et puc assegurar que si. Però si em preguntes per si progrés com artista, doncs la veritat és que no tinc ni idea, i és que ha arribat un punt en la meva vida que tampoc sé que és això de progressar com artista... no sé si és guanyar pasta, si és que et cridin maco!!... o que et corrin a cops de boina en un envelat, no sé... la veritat és que seria pedant per la meva banda si et digués que jo sóc tremendament feliç i tot això, però no el puc dir, no, sóc una persona normal, però una persona a la qual li agrada la vida que duc, me'l passo bé, m'agrada la música, la gent amb la qual convisc i les persones amb les quals treball. I és al que aspiro en aquests moments, no aspiro a cap altra cosa.

P: En el disc "Cançoner electromagnètic" vas fer gira i en canvi en el "Acadèmia dels somnis" no. Una mica aquesta pregunta ja l'has contestat, però volíem saber primer, si tens pensat fer un nou disc, i en qualsevol cas si en aquest disc haurà gira...

Q.P: Bueno altre disc gairebé segur que si, o sigui que segur que faré altre disc. Però el de la gira ja no el tinc tan clar, perquè la veritat que quan estic ficat, quan estic pujat en l'escenari, me'l passo bomba, però em fa molta mandra preparar-ho, perquè cal assajar / molt, perquè has de tocar durant molts dies les mateixes cançons, i perquè el vaig fer durant molts anys. Potser la part que més coberta tinc de la meva vida professional és la de tocar en directe, o sigui que tampoc se'm pot recriminar que no l'hagi fet. En canvi, les hores d'estudi, ostres, de vegades les hores d'estudi si que les he trobat a faltar, les hores d'estudi sí. Així com de l'escenari no tinc el crit de la selva, el fet d'estar en l'estudi gravant, tocant ximpleries i provant sons nous el tinc sempre. El del disc jo estic segur que si, que si déu vol haurà nou disc. I el de tocar en directe, ostres, el més probable és que no, encara que tampoc el puc assegurar, però bon, no puc descartar-ho totalment.

P: : Quan et poses a compondre una cançó com el feixos, t'asseus i esperes que et venja la inspiració i duus una llibreta en la mà, o en canvi t'asseus a escriure...

Q.P: Doncs en la meva vida ha hagut èpoques diferents. Hi ha moments en els quals he començat escrivint un text, com els cantautors de debò, escrivint parides, això sobre tot quan estàvem en El último, que ens passàvem la vida en autocars viatjant, i per tant era un bon sistema, fins sistemes molt més complexos com el fet de comprar totes aquestes màquines (assenyala l'estudi), i començar amb "loops" i "samplers" i començar completament per la base a compondre una cançó. Dintre d'aquest ventall de possibilitats hi ha el terme mig també, és a dir, cançons que et surten de la manera més clàssica i excursionista del món, amb una guitarra i cantant, i bon, actualment estic en la fase una mica de començar amb els loops" i aquestes coses, començant pel final anem, fent la casa per la teulada.

P: Sabem que Catalunya no ha estat l'únic lloc en el qual has venut els teus discos. Quin és el país més exòtic en el qual has venut el teu disc...

Q.P: Doncs la veritat és que no el sé, la veritat. En l'època de "El último" veníem en bastants països. Sobre tot Llatinoamèrica, però els meus discos... bé realment jo venc molt pocs discos, i venc algun en algun lloc molt estrany, però normalment és perquè hi ha allí algun català, o alguna mala persona, o algun altre tipus de mala persona (riures)...i home, també alguna persona extravagant , però ara mateix no record, crec que en la meva pàgina web havia coses curioses sí, de personatges en llocs molt allunyats sí, que ens havien demanat discos per correu. O aquell cas d'una noia que havia tingut un nuvi català i estava en un lloc raríssim, o algú que s'havia assabentat, o alguna finlandesa... però bon, la veritat és que tampoc és això, jo venc molt pocs discos, jo sóc un cantant d'aquests d'art i assaig, una mica cineclub, i estic en un nivell així, però aquestes curiositats les deu tenir una mica tot el món.

P: M'agradaria parlar-te dels teus vídeo-clips, crec que segueixes en la línia dels videoclips que fèieu amb "El último". Vídeo-clip estranys, amb imatges una miqueta rares, que se surten del normal. Em ve al cap el vídeo-clip de la cançó de "La Rambla"... que es deu això...

Q.P: La veritat és que no suporto el món dels vídeos i tot això. Jo sóc músic, m'agraden les cançons i arriba un moment en la teva vida que et diuen, bon, ara has de fer un vídeo, i clar, feixos el que pots. Jo tinc una tendència, encara que jo no les trobada rares, que consti, però dec tenir una certa inclinació cap al cas estrany. El meu el vídeo de "La Rambla" concretament m'agrada, és una mica fosc i porc però m'agrada, perquè queda bé amb la música, i és que no té res a veure amb la música, la música és súper simpàtica i tal, i les imatges són tan fosques i negres que almenys a mi em fan parar atenció. De totes maneres, insisteixo, no m'agrada això dels vídeos, m'agradaria si m'agradés el món audiovisual, però a mi m'agrada la música, i aleshores el que passa és que no tinc ni idea. La gent que neix amb aquesta tendència cap al món audiovisual, doncs, gaudeixen d'aquest llenguatge, però jo no, jo volia ser músic i llavors, és com si diguessis que tota la vida ets submarinista, però de tant en tant t'has de llençar en paracaigudes. Llavors jo quan faig un vídeo m'estic llençant en paracaigudes.

P: De el "Kul de Mandril" fins la "Acadèmia dels somnis", creus que Quimi ha canviat molt o en el fons segueix sent el mateix ..

Q.P: Pinso que he canviat molt. I fins físicament també,(riures) pinso que és el normal no?... crec que he canviat... doncs mira, des de "Kul de Mandril" que devia tenir 18 anyets, fins els 46 d'ara van uns 24 anys, si no canvies en 20 anys és perquè t'estudiïn detingudament (riures). He tingut una filla, he fet moltes coses... has anat al dentista un dia, és a dir coses que et passen en la vida i no pots oblidar mai (novament riures).

"Querida Milagros era una cançó que estava pensada per a fer riure a uns amics meus"

Quimi repassa la seva etapa com cervell i compositor de "El último de la fila". Recorda amb afecte els bons moments, especialment les gires que els van dur A Manolo García i a ell a recórrer l'estat espanyol en diverses ocasions. Lloa el treball realitzat, i destaca la gran complicitat i amistat amb un Manolo al que segueix molt de prop. La seva carrera quan era membre de "El último" està plena d'anècdotes i records entranyables. Els molts anys que va compartir amb Manolo quan eren membres de "El último", van anar sens dubte una etapa única i essencial.

P: Si et sembla podem parlar una mica de la teva etapa en "El último". Abans deies que no t'acaben d'agradar les gires. De totes maneres , ¿recordaries especialment aquell concert d'Amnistia Internacional, en el vau ser el grup convidat?, ¿el recordes especialment pel fet que havia 100.000 persones allí i no feia molt temps que éreu un grup supervendes?...

Q.P: Des del punt de vista d'acceptació pública sí. És el concert més important que almenys jo, a nivell personal he fet mai. Però de vegades hi ha un concert a Tortellà, de la gira que vaig fer en solitari que pot ser que el recordi amb més il·lusió. Hi ha molts factors, per això et dic que el del directe és una cosa molt "nebulosa". Una cosa és el que es veu des de baix, una altra el que sents per dintre... aquell concert és realment inoblidable per a qualsevol persona que sigui músic, haver tocat amb Sting, Peter Gabriel, Springsteen, Tracy Chapman, doncs fa una il·lusió impressionant, la gent ens aplaudia com si fóssim de debò, va anar una primera comunió turbo, i va anar un gust estar allí, ens el vam passar bé. Però ja et dic que hi ha molts altres centenars de concerts que els recordes de manera especial. El que té de bo directe, tot i que ara jo no estic especialment inclinat cap al directe, doncs és que cada concert és una cosa irrepetible, així com un disc per moltes vegades que l'escoltis sempre serà el mateix, doncs en un concert mai saps el que passarà, que s'espatllarà, o que és el que anirà perfecte. Però sí, cal reconèixer que aquell concert va ser un regal per a qualsevol persona que sigui músic.

P: Dóna la sensació que en relació amb Manolo en solitari, la teva música és molt diferent a la que feies amb "El último", amb un segell més teu, més propi. El corrobores?

Q.P: Jo des que vaig deixar "El último" faig una cosa totalment diferent perquè sinó no l'hagués deixat. Si hagués volgut fer el mateix m'hagués quedat allí, que s'estava molt bé, es cobrava bé, i anaves molt ben pentinat sempre... però realment una de les il·lusions que tenia era la de fer aquest altre tipus de carrera. Primer vaig canviar d'idioma, canto en la meva llengua, i segon, no és que tingués una urgència per fer altres coses però m'agrada explorar pel camí en el que estic ara. És un camí molt solitari, una empresa personal on m'he involucrat amb d'altres persones, és una forma d'exploració de veure què ets tu, i no és que el Quimi Portet de " El último" no ho fos, que sí, però ara també el sóc en aquesta nova etapa i en el futur també seré jo. Però m'agrada haver pres aquesta decisió, no m'he penedit mai. I els tres discos que he fet, dic, ostres, són tres disbarats imprescindibles, i faré algun altre i serà també un disbarat imprescindible. Pinso que si t'agrada la música els discos són això, graons que fas cap al no-res, perquè al final ja sabem com s'acaba això, però ostres... fa molta il·lusió, té una part de d'infantil això de fer discos. En canvi en "El último", que estic encantat amb el que vam fer i m'encanta el que ara fa Manolo, m'encanta de bo de bo, però "El último" potser ja es veia cap a on anava, i en el que faig ara no tinc ni idea del que faré demà, no sé com serà el disc, gens. Solo sé que idioma serà, en català anem.

P: T'han preguntat alguna vegada si tornarà a existir "El último de la fila"? I et molesta que et facin aquesta pregunta?

Q.P: No me l'han preguntat mai. Però si me'l pregunten dic que no. Si no per a què el deixem?, seria de ximples. Realment crec que cal ser una mica ximple per a tenir un grup, deixar-ho, i després tornar a emprendre el que vas deixar..."L'últim de la fila" és una cosa que va passar i ja ha acabat. A més una mica també "El último de la fila" és Manolo, és a dir , continua amb el tipus de música, el mateix tipus de públic i això... així que ja existeix, no és una buidor, o sigui que no ha quedat desatesa la gent, poden seguir gaudint de Manolo i passar-ho genial en els concerts, etcètera. No tornarà mai "El último", és impossible.

P: Dintre d'un grup com "El último", un es pregunta com us el muntàveu per a arribar a acords a l'hora de compondre. Quin fèieu, us repartíeu el nombre de lletres a compondre i les cançons com si fos una espècie de quota?... o el fèieu de manera anàrquica...

Q.P: La veritat és que ni ens el plantejàvem, la veritat és que Manolo i jo som dues persones que som tan diferents, que no ens podíem ni barallar, o sigui que per a barallar-te amb algú has de semblar-te una mica, i com amb Manolo no ens semblem en gens, doncs sempre vam tenir molt bona relació perquè no podíem entrar en "xoc". Més aviat la part de compondre requeia en el meu, que era el qual tenia una tendència natural, i les lletres doncs si, ens les repartíem. Si havíem de fer dotze lletres doncs ens repartíem sis per a cadascun. Si un dels dos havia estat molt aplicat i havia estudiat molt, feia set i l'altre solo havia de fer cinc. Però sempre eren processos molt naturals i mai processos "hipernegociats" i pactats perquè ja et dic que érem dues persones "hipercomplementàries". Tot el que al meu em feia il·lusió a Manolo eren coses que li feien menys gràcia fer, i les coses que li feia il·lusió fer a Manolo al meu no em semblaven tan atractives. O sigui que en aquest aspecte érem un equip bastant ideal.

P: És cert que la cançó "Querida Milagros" era una carta teva enviada a un amic des de la mili, i que estava escrita en sentit irònic i la vàreu adaptar per a "El último?

Q.P: No perquè en la mili al meu no em van voler, em trobava malament i no em van voler (riures). "Querida Milagros" era una cançó que estava composada per a fer riure a uns amics, o sigui que com una cançó tan "cursi", i tan emocional que semblava impossible que ningú la hi pogués creure. Els meus amics reien molt, jo els cantava aquesta cançó i llavors ells reien i pensava, ostres que "guays", una cançó còmica i molt divertida, i mai vaig arribar a pensar que ningú es pogués arribar a prendre de debò aquest tema, perquè ja m'explicaràs "he vist la mort planejar en silenci"... i coses així, pensava, això no cola... era una mica una paròdia de les cançons reinvindicatiu-trist, i ostres... a la qual la gravem amb "El último" i vam veure que colava vaig dir ostres, vaig fer un reciclatge, mai he rigut de ningú que aplaudeixi aquesta cançó, òbviament. vaig Haver de fer un reciclatge cap al passat i plantejar-me que havia fet una cançó per a fer riure a la gent i resulta que s'emocionen molt. AL meu em continua fent riure, l'assec, no el podré negar mai, pinso que la vida, la gent, som de molt bona fe, i m'incloc jo perquè al meu de vegades també m'enganyen amb coses, pel·lícules i tot això... "Dumbo" per exemple, vaig plorar com una magdalena/, quan tanquen a la mare de "Dumbo" que li toca amb la trompa i tot això... ostres vaig plorar molt... i quan maten a la mare de "Bambi"... "Bambi"?... heu vist Bambi"?

P: Si...

Q.P: Doncs quan maten a la mare no em diguis que no vas plorar molt??...doncs jo vaig plorar amb Bambi i amb Dumbo, i en canvi no crec que el senyor Walt Disney fes aquestes pel·lícules amb aquest objectiu. AL meu m'han enganyat moltes vegades, i "Estimada Milagros" no va ser un intent de voler enganyar a ningú, sinó un intent de fer riure a uns amics meus. La gravem, i també he de dir que quan la cantava jo feia riure bastant, quan la canta Manolo li dóna una consistència i una serietat més especial.

P: Actualment hi ha un problema molt gran amb la pirateria musical, en el que fa referència als CD's... que opines sobre el problema de la pirateria, el diners que perden les discogràfiques...

Q.P: Home jo sóc músic i em toca la moral el tema de la pirateria, perquè les persones que es dediquen a fer pa l'hi paguen, els quals fan diaris també els paguen... en general com músic estic per intentar superar el tema de la pirateria. Dit això, també dec dir que durant molts anys les companyies han pres el pèl al públic, els han cobrat una pasta pels seus discos que els han deixat "desplumados", amb això no intento justificar la pirateria, però hi ha una mica d'això. També he de dir que alguns artistes també han pres el pèl a les companyies i al públic, grans artistes, clar dius, el qual no corre vola, i la pirateria és una mica fruit d'aquesta filosofia del que no corre vola. El fort és la gent que amb ella fan "bussines", una cosa és un oncle que es grava un disc del seu grup preferit "tinc una vaca lletera" perquè li agrada molt i li fa pensar en la seva núvia (riures), i una altra és els oncles que fan dos mil còpies d'un disc i després el venen. Però bon, hi ha tanta gent parlant d'aquest tema que em temo que el que jo pugui aportar serà molt poca cosa.

P: Ara toca la pregunta tòpica i típica. Encara que ja sabem que això duu el seu procés i totes aquestes coses, per a quan un nou disc de Quimi Portet?

Q.P: Doncs no sé. La veritat és que l'ignoro, estic treballant amb material nou, però estic en una fase molt "nebulosa" i no tinc ni idea de quan realment el tindré. Fins que no tingui les lletres no li crido disc, i ara tinc moltes coses en víking, i als meus cosinets els poso alguna cosa, els dic, veuen que et vaig a ensenyar alguna cosa!!... però els atordeixo i surten corrent de l'estudi, així que estic en aquesta fase que et dic nebulosa. Però tinc ganes de nou disc, i si hi ha salut i déu vol un dia o un altre haurà nou disc.

P: Altra cançó de "El último" que vas compondre tu, és "Mar Antiguo". Tinc entès que era una cançó escrita en català i la vas traduir al castellà, no és així?

Q.P: La primera lletra d'aquesta cançó era en català i després la vaig adaptar al castellà. Però no va ser exactament una traducció frase per frase, sinó que vaig partir d'aquesta cançó i va sortir "Mar Antiguo". Una cançó de "Astronomia Raonable" que personalment és un disc que m'agrada. AL meu m'agraden "Astronomía Razonable" i "Enemigos de lo ajeno", m'agraden aquests dos discos especialment.

P: En els vostres concerts a Barcelona escollíeu la Plaça de toros Monumental. En canvi ara Manolo fa els concerts a Barcelona en el Palau d'Esports...

Q.P: Sí en aquella època molta gent tocava en la Monumental, no és que l'escollíssim nosaltres. Ara allí ja no es toca tant. Era un lloc bastant depriment la Monumental, un lloc porc, les places de toros tenen aquesta pàtina mortal de l'escorxador que hi ha aquí endarrere, les mosques etc... a mi les places de braus no m'agraden per a tocar, en contra de molta gent que diu que és un lloc fantàstic per a tocar, si et fiques per aquí darrere de la plaça és espantós, la quantitat de mort i sang que ha hagut allà no pot ser bona. En el Palau d'Esports hi ha una mica d'olor de suor i de peus dels atletes, de tios de dos metres d'alçada però és alguna cosa més simpàtic que el de la plaça de toros (riures). A mi m'agrada més el Palau d'Esports, es passa molta calor però en els concerts passar calor és una cosa molt divertida, si estàs treballant en la construcció és bastant dur, però passar calor en un concert amb la teva xicota, amb samarreta de tires, i fins i tot sense la samarreta!!... doncs és una estona i després et deixen marxar, a casa corrent...

P: Algun concert que Quimi recordi de manera especial?

Q.P: Per exemple fa uns dies vaig anar a la Sala Apol·lo a veure a Adrià Puntí i vaig quedar fluixejat. I vaig veure un dels millors concerts de la meva vida. Me'l vaig passar molt bé. Més concerts que recordi de manera especial?... doncs si, record una vegada a Paul McCartney en directe, em va agradar molt. De vegades en llocs que no t'imaginaves, veus a un grup que estan tocant en un bar irlandès i veus que l'hi passen bomba, que s'han pres tres "cola-caos" i hi ha una cosineta a la qual volen impressionar i t'impressionen a tu. M'agrada la música i veure tocar a la gent quan l'hi passen bé, hi ha gent que no gaudeix amb la música i això em fa sofrir. Però quan veig a algú que l'hi passa bé en un escenari m'agrada molt i és de les millors coses que es poden veure. Insisteixo que el concert de Puntí l'altre dia em va encantar i no és una opinió sol meva, els quals estàvem allí ens el passem genial. També un espectacle que vaig veure fa poc i vaig quedar flipadíssim va ser Albert Pla amb el seu "Cançons d'amor i de droga". Moments de pell de gallina, etcètera... o sigui vaig quedar fluixejat.

P: Quimi, que tipus de música t'agrada escoltar? Guitarristes d'aquests virtuosos tipus Satriani?

Q:P: Bé, per exemple Satriani i altre tipus tipus de música són els típics músics que agraden molt als meus amics. Satriani i aquest tipus de músics agraden molt als músics, per al peluts i peludes que ens dediquem a la música... Ostres! anem tots en processó, a admirar com toquen i tot això. AL meu personalment, professo un respecte molt gran, però no tinc una inclinació especial per aquest tipus de músics. Pot ser que el que més m'agradi d'aquesta gent és que agrada a molts amics meus, llavors, això fa que jo m'asseu unit a aquest tipus de manifestacions. Jo pot ser que tingui més tendència a la gent que canta, m'agrada que canti la gent, o que, simplement l'intentin. Els virtuosos cantant també em toquen la pera. Tampoc estic perquè em comencin a fer grans escarafalls... Al meu m'agrada Jimmy Hendrix, que era un home boig i cantava com un home boig també, però sense escarafalls. Per exemple, gent que toca coses maques, que no són majoritàries però són molt especials. M'agrada aquesta música. Encara que aquests músics virtuosos que dius tu, respectant-los molt i escoltant-los, és increïble la devoció que senten pel seu instrument i la seva música, doncs, no és potser el tipus de música a la qual tingui una inclinació especial.

P: Què és el que més li agrada fer a Quimi?... és d'aquestes persones que llegeixen i totes aquestes coses tan típiques?

Q.P: A mi bàsicament m'agrada dormir, menjar macarrons, (riures) la meva capacitat intel·lectual està molt limitada. M'agrada molt, és una ximpleria ja el sé, anar amb moto i m'agrada molt mirar mapes. De vegades per a anar A Sant Feliu de Guíxols em pas dues setmanes mirant el mapa, em diverteix mirar el mapa. I si em faig un viatge al País Basc el miro molt abans , me'l passo bé així. M'agrada molt estar estirar-me en el sofà, sense sabatilles i, de vegades, en calçotets, a l'estiu sobre tot, dormint com un tronc o, fins i tot, mirant revistes estúpides, revistes de so, de guitarra. M'agrada molt parlar amb els meus amics mentre fem el "sigaló", com es feia abans quan no havia televisió. I, la televisió la miro de tant en tant però miro unes televisions molt rares, que parlen en estranger i com no els entenc molt... Tinc uns que fan combats de boxa, uneixo molt intel·lectual, i el comentarista el fa en alemany, aquest m'agrada molt, és el meu canal preferit. I llavors hi ha un molt bon, TVN, que són cristians d'aquests que canten, evangelistes, és una cadena americana que es veu aquí a Europa per a fer propaganda i nous acòlits, me la miro molt també. Surten uns oncles que fiquen uns crits! Estan tan contents...(riures) Aixequen els braços, són tan feliços... Que em fan fer unes migdiades fantàstiques (riures). Així me'l passo bé, de fet, la gent de vegades es queixa de la televisió i hi ha tantes televisions avui en dia, que te la pots fer a la teva mesura. Jo amb els combats de boxa i els evangelistes sóc feliç, he trobat el meu propi camí audiovisual.

P: No creus que els dos últims discos de el "Último", "Astronomía razonable" i "La rebelión de los hombres rana" eren més comercials que la resta?

Q.P: És molt probable que sigui així. Em costa de veure-ho perquè sóc part de l'staff, però si probablement sí que havia alguns que ja es van fer imprescindibles, en canvi, en l'època que dius tu, tot era inventat. "Enemigos de lo ajeno" i "Quan la pobresa..." és un disbarat com una casa de pagès. Però és molt especial, molt especial. Pot ser, però bon, això passa en tots els grups, que hi ha un camí i el propi grup troba que no vol defraudar als seus seguidors. I, en el moment, que tens punts seguidors, en el qual et segueix la gran massa del públic, normalment, encara que no el vulguis la teva pròpia música es ressent. Pinso que som la pròpia víctima de l'èxit, però bon... Hi ha maneres positives de veure-ho, i més en èpoques com aquesta, que es valora un grup pel que ven. Abans sí que era molt culte, que no es vengués, quan jo vaig començar si tenies discos eres un matat. Els quals ens agradaven eren els quals no venien discos, però actualment seria inconcebible. Si algú fa un conjunt és per a vendre. Abans, fins el cinema, quan jo tenia 18 anys, més o menys, les pel·lícules que agradaven a tot el món, eren espantoses, les pel·lícules d'art i assaig que no s'entenia gens. Sortia un oncle mirant un rellotge durant 10 minuts, eren les pel·lícules que anàvem a veure, que no agradaven a ningú. Això s'ha perdut i era molt divertit. Permetia que persones que no tinguessin ni idea de cinema poguessin fer-ho. Agafaves un rellotge i un senyor i ja tenies una pel·lícula. En el cas de el "Último" crec que "Astronomía razonable" pot ser que sigui així. Un estigma una miqueta comercial. Pinso que és un dels millors discos, el pinso objectivament, que sé que és molt difícil dir-ho perquè jo formo part de l'staff, però al meu concretament insisteixo que m'agrada molt "Astronomía..." i "Enemigos..." i que les trobada emparentades, també s'ha de pensar que entre els dos discos vam fer 10 anys, el van fer unes persones que havien fet 10 anys més. I, pot ser, que hagi un efecte que el propi mercat afecti a la pròpia música. Pot haver una mica d'això, sincerament. És difícil desfer-se si aquestes en aquesta raó social, és impossible en certa manera. Em sabria malament espantar a la gent que ha comprat aquests discos. Però per exemple, en una carrera tan errònia i erràtica com la meva en solitari, no tinc cap prejudici a fer un disc que no se sembli en gens als anteriors, totalment foll, perquè es que els seguidors que tinc, que són pocs, es que això el valoraran positivament. Però si tingués tres milions de seguidors, probablement em comportaria de manera molt diferent. No tot és tan fàcil, des de dintre no tot és tan fàcil.

P: Per altra banda, cançons com "Disneylandia" o "Huesos" són cançons que les vau fer just quan us acabàveu de conèixer Manolo i tu i que han continuat presents durant tota la trajectòria de el "Último" ...

Q.P: Són dues cançons que tenen un gran secret que no són en absolut espanyoles. Són cançons mundials, boniques, música popular, de sempre. Crec que quan les coses les duus molt cap a un terreny, molt racial, en el fons són més inconsistents. Pots tocar la fibra de la gent més ràpidament. Per exemple els Beatles eren de Liverpool i, en canvi, no cantaven música popular de Liverpool i, Sisa és català i en canvi no toca sardanes. Pinso que hi ha una part en el racial que és absolutament trist, ja que vivim en un món tan globalitzat, i que és espantós, perquè tants desavantatges que tenim per a viure en aquest món, tens a veure fins els espantosos programes que donen els italians cada nit, com si no fossin suficientment estúpids els programes que fan els espanyols, doncs tens a veure als italians que són igual de rucs. Ja que tenim aquesta, diguem sort, és una ximpleria llavors estar constantment insistint en la teva part racial-ètnic -raskayu-folklorikutururú, encara que és gratis i cadascun fa el que pot en aquesta vida, és una vall de llàgrimes, en el qual cadascun fa el que pot para guanyar-se el cel, són quatre dies i l'important és participar.

P: Com van ser els finals de el "Último"? us avorríeu en algun moment i és per això que vau decidir separar-vos?

Q.P: No, no, no. Amb "El último de la fila" no ens vam avorrir mai, al final ens divertíem molt, amb el temps, qui sap si ens haguéssim avorrit, però fins l'últim dia que funcionem, ens divertim com bojos. Potser si que amb el temps ens haguéssim avorrit. L'últim disc el vam gravar aquí, "La rebelión de los..." a mi personalment és un disc que m'agrada molt perquè és més rar que un gos a quadres i no, no ens avorrim en absolut. El que sí que és cert és que realment amb l'època de "Los burros" passem una fam que no te'l pots ni imaginar, i no teníem mitjos, però ens divertíem molt. Fer un disc dels rucs era un disbarat, ningú no esperava, les nostres famílies estaven una mica espantades, però no et puc dir que no ens divertíem amb "L'últim". Ens divertíem com bojos i especialment en el directe, amb "L'últim de la fila" el que era més divertit va ser anar de gira. Era una mica dur perquè passàvem molts mesos fora de casa però ens el passàvem molt bé.

P: M'imagino que sí perquè en tan pocs dies de descans d'un concert a un altre...¿menjo el fèieu per a desplaçar-vos?